divendres, 17 d’octubre del 2008

LA TARDOR




La tardor m'arrossegue per camins intransitats
em dona tota la seva cara de fulles caigudes
ensenyan-me les velles rutes que ja conec
tans cops i he passat,que ja no reconec el retorn
ella que de una bufada va espoliant arbres
s'emporta els últims vestigis de la vida passada
esplendoroses flors ,cauent a terra mortes
per donar lis vida a la pròxima generació
hora de partir,agafo la carretera mes propera
remiro el passat darrera,saben que no per lluitar
es guanyen les guerres,les sabates gastades de tans
boscos que vaig atrevesar,on hi vaig deixar el cor penjat de
l'escorça de un arbre,i encara no l'he passat a reculli
la tardor ,neteja els terres de les meves petjades
perquè sigui mes fàcil,retornar el ordre al seu lloc
he penjat el ipod de les meves orelles,per no sentir
el silenci que m'acompanya,tan silenci ensordeix al mes sord
respiro fons el camí serà feixut,i no se si l'acabaré
aquest cop

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La tardor és esplendorosa, amb les seves textures i colors que els nostres ulls agraeixen. Mira la part bonica d'aquesta estació. És fer caure tot allò que és vell i mort, per tornar a renovar-se més endavant. És un procés de neteja necessari per a l'orde humà. El camí pot ser feixuc però de ben segur que l'acabes.

Aneris ha dit...

si el cami a de portarme ,a on on cor em porti ,l'acabare